Després d'acabar en la sobirania de tots els comtats catalans, quan encara se dia “MARCA HISPANICA”, Barcelona començà una llarga lluita , a voltes cruenta i a voltes cultural, segons convenia en cada etapa, per a conseguir un prestigi de noblea que no ha estat mai al nivell dels regnes de Valéncia i de Mallorca, i ha tingut que manipular l'Historia per a conseguir-ho. En la época actual, els seus esforços s'encaminen a usurpar la Comunitat Valenciana i la de Mallorca, convertint-nos en ents despersonalisats sense poder polític propi, i dins d'un territori al que nomenen com a “paissos catalans”, i per això han anat apoderant-se, des de fa ya vàrios segles, de la Cultura, Llengua i riquea d'estos antics Regnes, encara que també ya han escomençat a voler fer-se en Aragó, a on han impost obligatòriament l'ensenyança de lo que ells nomenem com a llengua catalana, i en la colaboració del PP, i del PSOE que els ajuden ab esta llavor de trencar Espanya i crear la nació catalana.
El poeta Mossén Jacinto Verdaguer (1845-1902) va ser el millor dels poetes catalans, molt per damunt de tots ells. Ab els seus poemes, L'Atlantida(1877) i el Canigo(1886), crea un llenguage desprovist de vulgarismes, arcaismes i provençalismes, conseguint en este nou llexic elevar el tò de la poesia catalana que seguirien els nous escritors. A partir d'en això, es quan el català se pareix mes al Valencià, opinants molts que es a on Verdaguer s'inspira en la Llengua Valenciana, a la que copia.
La primera gramàtica de la Llengua Valenciana, de la que tenim noticies, data del any 1381, algo mes d'un segle abans que la castellana de Nebrija, de 1492. La primera gramàtica catalana, la de Ballet i Torres, apareix en 1814. Pompeu Fabra i Pots creador de lo que els catalanistes nomenen com “llengua científica”, en 1902 guanya la càtedra de química de l'escola d'ingeniers de Bilbao. Durant deu anys explica est assignatura simultanejant-la en la seua afició a la llenguistica. En 1912, Enrique Prat de la Riba, president de la Diputació de Barcelona, el crida per a que s'encarregara de la Càtedra de Llengua catalana funda per la diputació, aixina com l'Institut d'Estudis Catalans. Les seues primeres investigacions llingüístiques representen el primer pas donat en Catalunya contra les ingerencies i imperfeccions de les gramàtiques catalanes de Blanch, Bofarull, Estorch, etc.., aparegudes en lo segle dèneu, impulsades per la renaixença, moviment cultural que en el Regne de Valéncia es produïx uns quaranta anys abans.
El grup de la publicació “L'Avenc”, revista lliterària que dirigia Jaume Masso Torres, demanava en 1891, una renovació morfològica i ortogràfica del català, acceptant el criteri de que l'ortografia convinguera al major número de dialectes, se referia a que en Catalunya existien cinc dialectes acceptats i no havia encara una llengua codifica, apart també consideraven com a dialectes el Mallorquí i el Valencià.
Per a crear la “llengua científica” que li encarregaren, convoca Pompeu Fabra un congres de llengües, i solicita al Pare Fullana, de Valéncia, a Alcober, de Mallorca i als provençals per a que expongueren els seus estudis de les llengües que representaven. Ho tingué molt fàcil Pompeu Fabra, agafa una part important del llexic valencià, un poc del mallorquí i algo menys del provençal, i com a bon alquimiste que era, afegí per a donar-li caràcter identitari, unes gotes de lo poc aprofitable que ells tenien, pero no s'atreví a canviar la fonètica que es lo que determina el ser una llengua diferent a atres. Com a eixample, en català s'escriu Pare-Mare, pero se pronuncia Para-Mara, i com no era filòlec s'oblida de que la llengua la fa el poble y no els científics.
Este fon el invent “científic” de Fabra, de que tant presumix el catalanisme. En l'any 1912, es presenta esta gramàtica per a que fora per l'Institut d'Estudis Catalans, entitat molt clasista crea pocs anys abans per a normalisar-la. Votaren a favor d'este engendre els socis que representaven els interessos econòmics i polítics nacionalistes, ab l'eslògan de que imponent est idioma artificial controlarien la riquea del regnes de Valéncia, Mallorca i sur de Francia, centrant-la en Barcelona, i votaren en contra el socis que formaven la part intelectual, criticant-la i impugnant-la per part del molts escritors i llenguistes catalans que se resistiren a acceptar-la, tanchant-la de mal estructura i en grans defectes en la seua analogia, sintaxis, prosòdia, etc.
La normativa catalana, com havien previst els seus inventors, l'estan aplicant en la Comunitat Valenciana y en les Illes Balears. Els polítics, principalment del Partit Popular i del PSOE, que només busquen el poder i la riquea en propi benefici, son els que sense contar en el poble que parla el Valencià, li han imposat a la força la normativa catalana en uns estauts blindats que no han segut aprovats per els ciutadans valencians, encanvi si ho feren els catalans en el seus, i en la resta de totes les demes regions. Lo que preten esta normativa es anular la Llengua Valenciana i Balear, per a convertir-nos en part dels paissos catalans i separar-nos d'Espanya, i empobrint-nos, cultural i econòmicament.
Per a tots els que estan acceptant i es conformen en la llengua normativa catalana, per ser molt pareguda a la valenciana, perdent una gran part del seu sentiemnt valencia, copiem unes reflexions del sociollinguiste Romaine, que diu: “ El danes i el noruec tenen un núcleu important de vocabulari comú, pero diferencien en la pronunciacio, mentres el suec i el noruec diferencien mes en vocabulari, pero la pronunciació es mes pareguda. Únicament un 10% esta constituït per paraules realment distintes”. Per atra part diu Walter, que d'un costat, han definit per a cada una d'elles, referint-se a les tres llengües, unes normes d'escritura i de pronunciació i d'un atre costat contribuïxen des de fa segles a que els usuaris tinguen el sentiment de que la seua llengua es una cosa que els pertany específicament. Açò nos passa als valencians i balears, als gallecs i portuguesos.
El poeta català Buenaventura Carlos Aribau, escrigué en Madrit, en 1833, la “Gran Oda a la pàtria catalana”, que alcança un gran èxit, sent un dels millors treballs de la poesia catalana. Quan li preguntaren per que l'escrigué utilisant modismes i paraules de la llengua provençal, contesta que el català parlat no tenia la suficient riquea i altura expressiva per a la composició poètica. Aribau, a excepció d'este poema, escrigué sempre en castellà. Per aquelles dates encara la majoria dels escritors catalans utilisaven en les seues composicions molts modismes i paraules de la llengua provençal, i algo paregut dia Mila i Fontanals: “ Querer encerrar en los rusticos y accidentados modismos de los dialectos locales catalanes, pensamientos filosoficos universales, es lo mismo que exigir de una aldeana la expresion propia de las meditaciones de Lamarine o del ideal de Schiller.
L'imposició de la normativa catalana es una acció política i no cultural, tant el PP, com el PSOE estan colaborant en el separatisme català, colocant el Regne de Valéncia i el de Mallorca, en els paissos catalans al imposar-nos la seua normativa en els coleges, universitats, mijos de comunicació, ets. Que no li carreguen a atres esta responsabilitat, que sols els politics, que ho han permitit, deurien tindre en lo futur.
Redactat en Normes de la Real Acadèmia de Cultura Valenciana o normes d'El Puig.
Ramon
No hay comentarios:
Publicar un comentario